Paisatges fluvials

El Túria

El riu mare

El Túria naix a terres aragoneses i entra en la seua part alta en terres valencianes travessant congostos estrets flanquejats per parets altes, envoltat de muntanyes poblades dels boscos més extensos de la zona valenciana. Amb moments d’assossec en què s’obrin hortes fèrtils o on s’han construït embassaments. Calma el seu trajecte a la comarca del Camp de Túria i, per fi, gairebé sec, ja que ha deixat la sang al llarg del recorregut i, especialment, al tram final on es desfà en centenars de sèquies, desemboca a la ciutat de València. És el riu per excel·lència, el “riu mare” dels valencians de les comarques centrals.

 

El riu brau

La riquesa de l’horta valenciana no es pot entendre sense els seus rius i, en aquest sentit, el Túria és l’ànima i la raó de ser de València. El Túria naix als Montes Universales (serra d’Albarrasí, terme de Guadalaviar). El riu entra en territori valencià per l’enclavament d’El Rincón de Ademuz, terres de frontera, entre Castella i Aragó, però històricament pertanyents al Regne de València per diversos avatars històrics, tot i que separades físicament d’aquest. El riu no només ha sigut una aportació aqüífera per al territori de la seua conca, sinó que a les seues ribes els valencians han alçat els pobles i les ciutats, han extret i extrauen les aigües per regar les terres; a més, els embassaments generen electricitat. També ha sigut la via per la qual han baixat fins a la ciutat de València els troncs de fusta que, procedents de les serres d’Albarrasí, les terres de Moya, El Rincón de Ademuz i Los Serranos, servien per a les necessitats constructives i navals de la ciutat de València.

El Rincón de Ademuz és un circ muntanyenc solcat de nord a sud pel riu que s’anomena Guadalaviar a Terol i també riu Blanc a les nostres comarques. Al seu territori es localitzen diverses unitats de paisatge i fites, com La Cruz de los Tres Reinos i el Calderón de què també parlem en aquestes pàgines. El pic compartit amb Aragó se situa al terme de La Puebla de San Miguel, municipi amb una protecció mediambiental total per les seues característiques. El riu solca El Rincón, en el qual rep diverses aportacions fluvials, rega hortes i dóna vida a nombroses localitats. En zones més elevades i allunyades del riu es conformen paisatges diversos, des de les zones boscoses, erms, enclavaments de velles savines… A El Rincón, a més del de La Puebla de San Miguel, hi ha altres espais protegits, com les microreserves de El Rodeno i el Molino de Papel, el Río Ebrón, La Cruz de los Tres Reinos, el Río Bohígues, a Ademuz. Juntament amb paratges naturals com el de Fuente Bellido, a Casas Altas. Una vegada el riu travessa i dóna vida a El Rincón, entra en terreny de Conca.

El Túria torna a terres valencianes després de passar per Santa Cruz de Moya, encaixat profundament entre bancs de calcàries. Tot això ocasiona canyons espectaculars com els de Santa Cruz, Puente Alta, a Calles, i el de Chulilla, amb l’espectacular paratge de Los Calderones. Les parets abruptes que flanquegen el riu poden arribar als 20 metres d’altura. En alguns moments, aquest espai de ribera s’eixampla i dóna lloc a hortes com les de Benagéber, Domeño i Loriguilla, espais convertits en embassaments. A Los Serranos, al nord del riu, s’articulen paisatges esplèndids com la mola d’Alpuente i la cubeta de Chelva; al sud, una altra unitat de relleu amb formes plegades de Benegéber i Chera conforma en aquest terme municipal, juntament amb el de Sot de Chera, un paisatge magnífic, declarat Parc Natural. Aquest entorn protegit està conformat per muntanyes abruptes, entre les quals s’obrin congostos profunds, amb espais oberts a les valls llaurades per la mà de l’home. Cal destacar l’entorn del riu Reatillo, o de Sot, l’embassament de Buseo i nombrosos barrancs excavats en la roca, que conformen fils d’aigua que cauen en cascades refrescants.

Nombrosos barrancs i rierols alimenten el riu, entre els quals hi ha el riu de Chelva o de Tuéjar, que naix al terme municipal de Tuéjar, paratge de natura on hi ha una microreserva vegetal. Microreserves en entorns paisatgístics de primera magnitud com el de Las Balsillas i el de l’Escaiz, Los Babezos a Aras de los Olmos; La Caballera, a Titaguas; Los Lavajos, a Sinarcas; El Picarcho, a Tuéjar; Pico de Ropé, la Fuente de la Puerca, a Chera; Umbría de la Peña Parda, a Andilla; Umbría del Rodeno Tormé, a Calles; Rambla de Alcotas, a Calles/Chelva. A més, hi ha paisatges protegits en l’àmbit municipal, com La Solana i Barranco de la Lucía, a Alcublas.

 

El riu en calma

Aigües avall de la comarca de Los Serranos, el riu es calma entrant a la comarca del Camp de Túria, on les aigües s’aprofiten profusament per a l’agricultura. Recentment entre aquesta comarca i la de l’Horta s’han dut a terme accions de millora del riu per als seus veïns per mitjà de la protecció de diversos espais i de l’articulació del Parc del Túria, espai natural pròxim als grans nuclis urbans de la zona, que pretén conservar i millorar la qualitat de l’espai i servir de pulmó als habitants dels voltants.

El Parc Natural del Túria, declarat el 13 d’abril del 2007, comprén les comarques del Camp de Túria i l’Horta. Està en projecte actuar i protegir sobre un total de 4.684 ha. Comprén els termes municipals de València, Mislata, Quart de Poblet, Manises, Paterna, Riba-roja de Túria, San Antonio de Benagéber, l’Eliana, Benaguasil, Llíria, Vilamarxant, Cheste i Pedralba.

És el nou pulmó verd de la ciutat i de les comarques centrals valencianes. S’han creat sendes per als caminants, s’han condicionat camins, llocs de pesca, horts ecològics; dos miradors, a la Llometa del Castellet (Benaguasil) i Despeñaperros (Paterna); tres observatoris d’avifauna; centres interpretatius a Vilamarxant i a Quart de Poblet; i la implantació d’elements de senyalització, com ara pals indicadors i panells informatius i interpretatius.

Ací la vegetació forestal està conformada per pinedes secundàries de pi blanc i en les masses clares de pins es desenvolupa un estrat arbustiu format per coscoll, llentiscle, bruc, lladern, margalló, romer, timó, etc., juntament amb alguns endemismes com és l’albaida sedosa, el rabet de gat o el timó mascle, a més de garroferes. En el curs baix del Túria, la canya és l’espècie dominant de la vegetació de la ribera; a més de boscos en galeria d’àlbers, xops, salzes, tamarits, oms, etc. Dins de les aigües es localitzen comunitats halòfiles de canyissos, bogues i joncs. Entre la fauna, diversos vertebrats; a més de fauna amenaçada com Myotis capaccinii, Riparia riparia i Ardea purpurea. I espècies protegides com la madrilla, el llopet comú, la tortuga de rierol, el teixó i la rata d’aigua.

L’acció antròpica ha deixat en l’espai nombrosos molins, gerres, masies, refugis, assuts, séquies i aqüeductes. Però la història ens conserva, a més, trinxeres, fortins i proteccions antiaèries de la Guerra Civil, al costat de nombrosos jaciments arqueològics de cultures passades i també jaciments paleontològics.

Dins de la zona hi ha altres espais protegits com: Paratge Natural Municipal de “Les Rodanes” a Vilamarxant; amb les microreserves vegetals de l’Alt de la Rodana Gran i del Racó de Zamora, a Vilamarxant; La Sima del Palmerar, a Pedralba i el conjunt de cavitats de Las Pedrizas, a Vilamarxant; zones humides com l’embassament de la Vallesa, a Paterna; i vies pecuàries.

Per fi el riu entra a València, el seu destí final, abans d’acabar al Mediterrani. Les nombroses crescudes i riuades que ha tingut al llarg de la història, van fer que arran de la riuada del 1957 el riu es desviara al sud de la ciutat, en un nou llit a través del denominat Pla Sud. Els onze quilòmetres de riu que travessaven el terme municipal de València, ja sense aigua, van ser recuperats per la ciutadania per a l’oci i la natura, i avui dia és un dels millors espais de la ciutat, amb el Parc de Capçalera, nombroses instal·lacions esportives i lúdiques, així com la Ciutat de les Arts i les Ciències, com veiem en un altre apartat d’aquest treball.

 

El futur

El Túria és la vida de les comarques centrals valencianes. A la zona més habitada del país, l’aigua és un dels elements bàsics per al manteniment de la qualitat de vida de la població. Al llarg del seu recorregut, el riu passa i dóna sentit a molts paisatges magnífics, en els quals l’home ha deixat la seua empremta. La qualitat de les aigües, l’ús sostenible que se’n fa, la protecció de la vegetació i la fauna, l’eliminació d’un urbanisme depredador que ha estés sobre el territori nombroses urbanitzacions, la sostenibilitat en les actuacions mineres, etc. són alguns dels aspectes que cal tindre en compte perquè el riu, la seua influència, la seua aigua i el paisatge, passe a generacions futures en millors condicions que les actuals. El grandiós paisatge del Túria, millor en plural, perquè en són molts i variats, reuneix aspectes de natura i cultura que cal conservar i millorar; també cal fer compatible el desenvolupament i les activitats econòmiques amb l’ús públic de l’espai i amb la conservació de la natura.

 

Josep Montesinos i Martínez
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Chulilla. El Turia Medio (foto Pep Pelechà).El Turia en Chulilla (foto Pep Pelechà).El Turia en Chulilla (foto Pep Pelechà).El Turia en Chulilla (foto Pep Pelechà).Vista aérea del embalse de Benagéber (foto ESTEPA).Riba-roja del Turia (foto Pep Pelechà).Titaguas. Alto Turia (foto Pep Pelechà).Bosque mediterráneo. Titaguas (foto Pep Pelechà).

Mapas

El Túria naix a terres aragoneses i entra en la seua part alta en terres valencianes travessant congostos estrets flanquejats per parets altes, envoltat de muntanyes poblades dels boscos més extensos de la zona valenciana. Amb moments d’assossec en què s’obrin hortes fèrtils o on s’han construït embassaments. Calma el seu trajecte a la comarca […]El Túria naix a terres aragoneses i entra en la seua part alta en terres valencianes travessant congostos estrets flanquejats per parets altes, envoltat de muntanyes poblades dels boscos més extensos de la zona valenciana. Amb moments d’assossec en què s’obrin hortes fèrtils o on s’han construït embassaments. Calma el seu trajecte a la comarca […]

Citas

Gaspar Gil Polo (1774). “Canto del Turia”, Parnaso Español, tomo VIII.

“Mientras andais el curso apresurando,
torciendo aca y alla vuestro camino,
el Valentino suelo hermoseando,
con el licor sabroso y cristalino,
mi flaco aliento y débil reforzando,
quiero con el espíritu adivino
cantar alegre y próspera ventura
que el cielo a vuestros campos asegura.”

Antonio Ponz (1778). Viage de España.

“Nace el rio Alfambra, que, como dixe á V. desagua en Guadalaviar, inmediato á esta Ciudad, en el término del Lugar de Gudar, en la sierra al Norte de Teruel, cinco leguas distante de la Ciudad. Caminan unidos estos dos ríos con el nombre de Guadalaviar por los Pueblos de Villel, Ademuz, Marquesado de Moya, y por cercanías de Chelva entra en el Reyno de Valencia, donde aprovechando sus aguas, como V. sabe, produce aquel Reyno las grandes utilidades, y riquezas que nadie ignora. ”

Daniel de Cortazar y Manuel Pato (1882). Descripción físico-geológica y agrológica de la Provincia de Valencia, Memorias de la Comisión del Mapa Geológico de España.

“Aparte de las estrechas vegas por donde el citado río y alguno de sus más notables afluentes discurren,
todo el suelo del Rincón es áspero y quebrado… Dentro del Rincón existen varios de los pueblos más elevados de la provincia: la Puebla de San Miguel…Sesga y algunas otras aldeas y caseríos, alcanzan mayor elevación, y á poca menor altura hay en la comarca otras tres villas: Castielfabib, Vallanca y Ademuz, esta última rica y populosa, de las cuales dependen varios lugares situados a la derecha del Turia”.

Bosch y Julia (1866). Memoria sobre la fundación del Júcar.

“Casi todas las maderas que bajan a Valencia por el Turia y el Júcar proceden de la provincia de Cuenca. Los ríos de este importante distrito forestal por los que puede flotar la madera son el Turia, el Cabriel, el Júcar…”

Bosques monumentales de España, Mundi Prensa

“En el extremo noroccidental de Valencia se extiende la mayor superficie boscosa ininterrumpida de la provincia, formando un corredor natural en torno al cauce del río Turia y comprende los municipios de Alpuente, Titaguas, Tuéjar, Sinarcas, Benegéber, Chelva, Calles, Domeño y Loriguilla.”

Juan Bautista Carrasco (1861). Geografía General de España.

“El Turia recibe de principales afluentes el Ebron y el Boilgues, riachuelo que nace en el partido de la Vega, á 1 media leg. S. de la población, y sigue serpenteando sobre Piedra Tosca, hasta que desagua en el Turia al S. de Ademuz; además el rio Arcos.”

Bibliografía

ARCINIEGA GARCÍA, L. (2010) (en prensa).

“El abastecimiento fluvial de madera al Reino de Valencia”, En La Cruz de los Tres Reinos. Espacio y tiempo en un territorio de frontera, Josep Montesinos – Carmen Poyato (coords.), Universidad de Castilla la Mancha – Universitat de València.

CASQUEL, T. (2003).

Agrorutas de la Serranía la Camp de Túria, Centre Excursionista de València.

CASQUEL, T. (2003).

Caminos tradicionales de la Serranía al Camp de Túria, Centre Excursionista de València.

CATALÀ GORGUES, J. I. (2003).

“L’horitzó mossegat: la degradació patrimonial de la serranía de València”, Mètode, Universitat de València, 23-28.

CORT, G. (1963).

“El paisaje del Turia, de Valencia”, Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, nº 17, 82.

FOMBUENA VIDAL, R. (2002).

Una gota por el Turia (el poema del río): Albarracín, Teruel y Rincón de Ademuz, Torrebaja.

Jordán Galduf, J. M. (1981).

El camp de Túria, Inst. Alfons el Magnànim.

HERMOSILLA PLA, J. (1993).

El Camp de Túria y la Hoya de Buñol-Chiva: desarrollo endógeno e influencias exógenas, Universitat de València.

HERMOSILLA, J. (Edit.) (2009).

El Regadío Histórico del Turia Medio: La Serranía y el Camp de Turia, Valencia, Generalitat Valenciana.

MARCO BAIDAL, J. (1960).

El Turia y el hombre ribereño, Instituto de Estudios Ibéricos y Etnología Valenciana, Inst. Alfonso el Magnànimo.