Paisatges agraris

El Garroferar del Peu de Mont valencià

Un conreu tradicional arraconat pels grans regadius

La garrofera, juntament amb l’olivera i amb l’ametler, forma part de la trilogia valenciana dels conreus de secà arbrat. Aquest conreu ancestral ha tingut gran rellevància en les economies rurals tradicionals, en què l’alimentació del bestiar i de les cavalleries era indispensable per a completar el cicle de les tasques agrícoles. També es venia la garrofa per a la fabricació de pinsos i, fins i tot, com a matèria primera de la indústria agroalimentària i cosmètica. Tanmateix, la garrofera, que entapissava els peus de mont valencians, ha experimentat una crisi important en favor d’altres conreus més productius com el taronger o els fruiters de pinyol, que posa en perill la seua pervivència al camp valencià.

 

Un arbre lligat al secà valencià

En sentit estricte, la garrofera (Ceratonia siliqua) és un arbre originari del Mediterrani oriental. Va ser introduït a la Península després de la invasió musulmana, durant l’edat mitjana, i es va implantar a la costa catalana, a la Comunitat Valenciana, a Múrcia, a les Balears i a Andalusia. El nom procedeix del mot àrab al-harrûf, que ha derivat a garrofer o garrofera en valencià i a algarrobo en castellà. La garrofera pertany a la família de les lleguminoses, com es pot veure en la morfologia del fruit, la garrofa. És un arbre de fulla perenne, que de vegades pot arribar a deu metres d’alçària. El seu caràcter rústic i campestre li permet adaptar-se a topografies complexes i deixar disponibles els terrenys més plans i fèrtils per a altres conreus més rendibles.

A pesar de la majestuositat i del magnífic port d’aquests arbres, el seu cicle vegetatiu i, per tant, la seua localització geogràfica, queden totalment condicionats per la fenologia del territori. En aquest sentit, Cavanilles, en les seues Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia fa el comentari següent: “Sirvió el algarrobo como de termómetro en aquel invierno; por el se pudo regular de algún modo lo intenso del yelo” o “[…] el algarrobo conserva en invierno cierta blandura por lo que presentan así al yelo mil puertas por donde entre este y destruya los árboles”. La garrofera és un arbre tèrmicament exigent i li agraden els terrenys calcaris i un poc pedregosos. Per això la distribució d’aquest arbre s’ajusta a l’estatge bioclimàtic termomediterrani, amb un termoclima entre els 17 C o i 19oC i un ombroclima al voltant dels 450 mm. La garrofera ocupa, doncs, una posició pròxima al litoral, sobre els turons terciaris menuts i peus de mont que descendeixen des de l’interior a les planes prelitorals i litorals. En cap cas es localitza per damunt dels 600 metres d’altitud, per la qual cosa aquesta franja termomediterrània és la més pròspera des d’un punt de vista agrícola. Tanmateix, aquesta ubicació ha forçat la garrofera a competir amb conreus intensius de més rendibilitat, especialment als indrets on s’han ampliat els sistemes de regadiu. Aquesta situació i la pràctica desaparició de les cavalleries, per a les quals les garrofes eren la principal font d’aliment, ha desvalorat aquest conreu que experimenta en les últimes dècades una regressió important. Espais abans dominats per la garrofera els ocupen avui altres conreus com el taronger, allí on s’ha propiciat la irrigació, els fruiters de pinyol o altres conreus de secà econòmicament més beneficiosos.

 

La història del conreu

La garrofera ha sigut un conreu important en el paisatge i en l’economia agrícola valenciana (HERMOSILLA, 1997). Des de l’edat mitjana es va estendre el seu conreu per l’oportunitat que representaven els fruits per a l’alimentació del bestiar, a més d’altres usos que es van desenvolupar. Si en el segle xvi les cròniques indiquen la importància de les collites a Castelló, Onda, Sagunt, Llíria, Xàtiva i Orihuela, aquestes es van incrementar en els segles xvii i xviii, amb una producció estimada al voltant de les 60.000 tones anuals. El conreu de la garrofera es practicava tant en forma de plantacions regulars en camps abancalats, com de manera dispersa, combinat amb altres conreus. Les principals àrees de producció se situaven al Baix Maestrat, a la Plana, al Camp de Morvedre, al Camp de Túria, en sectors al voltant de l’Horta i en sectors de la Ribera, de la Safor, de la Vall d’Albaida i de la Marina Alta (PIQUERAS, 1999).

En el segle xix, l’agricultura va conèixer una forta expansió, que es va reflectir en el conreu de la garrofera. L’augment del nombre de cavalleries que rompien noves terres exigia assegurar-ne l’aliment, la qual cosa convertia la garrofa en l’aliment bàsic de la dieta de cavalls, muls i ases. L’increment de la producció i de la demanda va ser tan gran que la garrofa va arribar a convertir-se en un producte d’exportació cap a altres regions d’Espanya i, fins i tot, cap a l’estranger. El paisatge dels peus de mont valencians es va atapeir de camps de garroferes que substituïen les vinyes atacades per la fil·loxera. L’expansió de la garrofera va continuar durant les primeres dècades del segle xx, especialment a les comarques litorals de Castelló i als peus de mont de les comarques centrals valencianes. El màxim de superfície ocupada per aquest conreu es va assolir a mitjan segle xx: 145.000 hectàrees.

 

Canvis en el paisatge del secà arbrat

Si bé l’expansió del conreu de la garrofera des de l’edat mitjana fins a mitjan segle xx va suposar la configuració d’un paisatge representatiu de la zona de transició entre els plans litorals i l’interior muntanyenc valencià, la retracció que el mercat de la garrofa ha experimentat en les últimes dècades ha propiciat un procés de substitució de conreus, amb repercussions paisatgístiques: l’abandonament dels conreus i la recolonització del parcel·lari per la vegetació natural, el deteriorament dels ribassos de pedra en sec –que afavoreix la formació de valls i les pèrdues de sòl, directament–, la substitució de les garroferes per altres conreus de secà (ametlers, vinya i fruiters de pinyol) o intensius (especialment tarongers), que canvien l’estructura del parcel·lari i consumeixen recursos hídrics més importants.

Entre els factors que expliquen la baixa rendibilitat del conreu i els canvis en el paisatge es poden assenyalar: l’edat avançada d’algunes plantacions, que implica menys producció; el descens de la cabanya ramadera de tir; la substitució de les plantacions per conreus més beneficiosos; la mecanització escassa de les tasques agrícoles; la investigació i la projecció mínimes sobre les possibilitats de la garrofa com a matèria primera de diverses indústries i de la garrofera com a planta nitrogenant; la marginació de la garrofa dins de l’àmbit de les cooperatives; la competència d’altres productes destinats als mateixos fins; la proliferació de segones residències sobre un sòl més econòmic i pròxim a les grans àrees metropolitanes, etc.

El descens de la superfície ocupada per la garrofera en l’últim terç del segle xx i els primers anys del xxi ha sigut espectacular. De les 145.000 hectàrees ocupades el 1960 queden menys de 50.000, que es concentren al Baix Maestrat, a la Plana, a la vall del Palància, al Camp de Túria, a Los Serranos, a La Hoya de Buñol-Chiva, a la Ribera i a la Marina. A fi de preservar un conreu que durant tants segles ha configurat el paisatge del secà arbrat valencià s’han dut a terme algunes propostes (MELGAREJO I SALAZAR, 2003): ús del conreu com a estratègia de reforestació i creació de reserves vegetals, potenciació de recorreguts per a la posada en valor d’arbres monumentals, valoració dels subproductes de la garrofa, suports mediambientals al seu conreu, promoció d’associacions de productors i d’indústries lligades a la garrofa, cerca d’usos nous i optimització del parcel·lari i de les explotacions.

Cant de la garrofera
“Ja hem cantat massa vegades
les oliveres argentades
i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or,
i els ametllers plens de joguines,
i els tarongers de flors albines,
i les figueres gegantines,
i els pins catedralicis que sonen com un cor.
Ara cantem amb veu sincera,
plena de fe, la garrofera,
aliena a les cantúries, dejuna de l’estramp,
espècie tota proletària,
titllada a voltes d’ordinària,
que ocupa el lloc humil d’un pària
dins l’aspra jerarquia que hi ha damunt del camp.
Sa copa, obrant com una escombra,
fa un arreplec de tota l’ombra
que vola disfressada pels àmbits de la llum
i la projecta en els terrosos,
amb vermellor de sang i grossos,
on les vesprades jauen cossos
que lligen o assacien la dèria del costum.
Sa copa, obrant com un paraigües,
desvia el ròssec de les aigües
que cauen en les tristes diades de l’hivern,
i sots ses branques s’aixopluga
una vellarda fredeluga
o el llaurador que sol remuga
o el sec home captaire que té boca d’infern.”

Francesc Almela i Vives (1987)
Obra poètica.

 

Jorge Hermosilla Pla
Emilio Iranzo García
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Algarrobos en Olocau (foto Pep Pelechà).Algarrobos de Olocau (foto Pep Pelechà).Algarrobas (foto Pep Pelechà).Algarrobos en Olocau (foto Pep Pelechà).Esparto (foto Pep Pelechà).Campos destinados al cultivo del algarrobo, Olocau (foto Pep Pelechà).Algarrobos en Olocau (foto Pep Pelechà).Detalle del tronco del algarrobo, Olocau (foto Pep Pelechà).Detalle de una rama de algarrobo, Olocau (foto Pep Pelechà).

Mapas

La garrofera, juntament amb l’olivera i amb l’ametler, forma part de la trilogia valenciana dels conreus de secà arbrat. Aquest conreu ancestral ha tingut gran rellevància en les economies rurals tradicionals, en què l’alimentació del bestiar i de les cavalleries era indispensable per a completar el cicle de les tasques agrícoles. També es venia la […]

Citas

Teodoro Llorente (1887). Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia.

“Si desde Valencia tiramos sobre el mapa una línea recta hacia Poniente, tendremos, con escasas desviaciones, el trazado del antiguo camino de Requena, de la carretera de las Cabrillas... Aún es muy valenciano el Llano de Cuarte (Pla de Quart), lo primero que encontramos en esta excursión occidental, al terminar en Aldaya y Alacuás la alegre Huerta de Valencia. Es este Llano una elevada y extensa meseta, de buena tierra, que sería muy productiva si tuviese agua, y que, aún así, dividida en grandes haciendas (masos en la lengua del país), es afamada por sus buenos viñedos, olivares y algarrobales (garroferals). Al extremo del Llano de Cuarte, algunos collados que ondean el terreno, nos anuncian la región montañosa, y allí topamos con un eminente cerro, cuya prolongada cima corona un castillo derruido, guardián desarmado de esta serranía. La población extendida al pie del cerro es Chiva.”

Bibliografía

CAVANILLES, J. A. (1991 reedición).

Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Reproducción. facsímil de la edición de Madrid, Imprenta Real, 1795. Edita Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón, Castellón. 338 p.

HERMOSILLA, J. (1987).

El algarrobo valenciano: de la regresión espacial a la revitalización comercial reciente. Tesis de licenciatura. Universidad de Valencia, Departamento de Geografía. Valencia.

HERMOSILLA, J. (1988).

“La revitalización comercial reciente de la algarroba del País Valenciano”. Cuadernos de Geografía, nº 44, Valencia, pp 203-220.

HERMOSILLA, J. (1997).

El algarrobo valenciano: estudio geográfico. Edita Diputació de València. Valencia. 108 p.

HERMOSILLA, J. (2003).

“La condemna de la garrofera valenciana”, Métode: Revista de difusió de la inverstigació de la Universitat de Valencia, nº 40 (Ejemplar dedicado a: El que mengem), Valencia, 45 -47 pp.

MEGAREJO, P. y SALAZAR, D. M. (2003).

Tratado de fruticultura para zonas áridas y semiáridas (Vol. II.): Algarrobo, granado y jinjolero. Editan A. Madrid Vicente Ediciones y Mundi Prensa. Madrid. 428 p.

PIQUERAS, J. (1999).

El espacio valenciano: una síntesis geográfica. Editorial Gules. Valencia. 392 p.