Paisatges simbòlics

Penyagolosa

El parc natural més menut d’Europa

El petri i majestuós promontori muntanyós que vigila les costes de Calp s’alça vertical i aïllat, unit a terra ferma per un tómbol format per l’acumulació de materials detrítics. La seua posició i altura, 332 m per damunt del mar, ha servit de guia o punt de referència als mariners del Mediterrani, però també de talaia per a la vigilància costanera. Té Ifac un perfil que s’endinsa en la mar, mentre que, observat des de Calp, fa sensació que es constreny abraçat pel Mediterrani. Mar i muntanya que es retalla a l’horitzó, ofereix a l’espectador no només riqueses visuals; també hi juguen els sons i les olors, juntament amb les singularitats botàniques i zoològiques.

En l’actualitat, s’ha convertit en un mirador costaner excel·lent amb valors geomorfològics, ecològics, culturals i paisatgístics que van motivar, el 1987, la seua declaració com a Parc Natural pel govern valencià.

 

Orígens i formació del Penyal

El penyal d’Ifac es localitza a la costa septentrional alacantina, al sud del promontori de Sant Antoni-La Nau i entre la punta de Moraira, al nord, i la serra de Toix, al sud. El penyal s’erigeix com un contrafort de disposició oest-nord-oest est-sud-est del Prebètic intern meridional o alacantí de la serralada Bètica. Aquesta mola rocosa imponent, de desnivells verticals i murs que cauen al mar, és el resultat d’una sèrie de processos geològics i geomorfològics. L’acumulació en aigües poc profundes de dipòsits calcaris durant l’eocé i margosos, margocalcaris i arenosos en el miocé, va afavorir la formació de paquets sedimentaris potents, origen de l’edifici litològic del penyal.

Després de les espentes tectòniques que van tindre lloc entre l’oligocé i el miocé, van emergir invertits els materials sedimentaris com a resultat de l’encavalcament dels estrats calcaris eocens. Amb els blocs calcaris a la part superior, l’edifici va continuar la seua formació durant el plioquaternari. És en aquest moment quan es conforma el cordó dunar que uneix el penyal amb terra ferma, i els peus de mont, les planes costaneres i les depressions al·luvials. Efectivament, entre la badia de Calp i l’illot que constituïa el penyal d’Ifac enfront d’aquella, es va edificar un tómbol a manera de doble fletxa, com a conseqüència de la dinàmica litoral i dels sediments procedents del mateix penyal. El desenvolupament d’una doble fletxa o doble restinga va aïllar la badia del mar i va afavorir la formació d’una petita albufera, que s’ha reblit per les aportacions sedimentàries de barrancs i del vent; i al seu lloc ha quedat un estany de menys de 30 hectàrees, entorn del qual hi ha una marjal avui envoltada, si no pràcticament coberta, d’asfalt i d’edificacions.

 

Un paisatge rocós i vertical

La silueta del penyal d’Ifac amb les parets verticals es retalla a l’horitzó, i conforma un fita visual de primer ordre. La seua morfologia compacta, que sorgeix i penetra en el mar, supera els tres-cents metres d’altitud, amb parets rectes de més de cent metres que arriben al mar. Aquests enormes murs s’expliquen per la disposició subvertical dels estrats eocens i els moviments tectònics. La disposició dels estrats calcaris sobre els vessants de margues, que uneixen el penyal amb el continent, i les litologies ofereixen diverses morfologies i cromatisme als vessants. Així, les calcàries propicien penya-segats grisencs abruptes a la zona meridional i nord-oriental, mentre que les margues afloren als vessants septentrionals i oriental i donen lloc a vessants menys abruptes, de colors grisos groguencs.

Els vessants constituïts per penya-segats responen al control estructural i litològic, en funció dels processos erosius litorals. A la meteorització de la roca del penya-segat per descompressió i acció de la gravetat sobre unes roques diaclasades i carstificades, se suma el batre de les onades que, a més d’exercir un efecte de sapa, impedeix l’acumulació dels materials caiguts.

Una altra tipologia de vessant present al penyal d’Ifac és la de penya-segat talús, allà on hi ha una alternança de materials; calcàries a les parets escarpades i talussos sobre margues. Per la seua banda, el sector nord-occidental del penyal mostra una tipologia de penya-segat sobre margues, on la incisió marina és molt més evident, per la menor resistència a l’erosió d’aquestes roques.

 

Un enclavament muntanyós en el litoral

L’antic illot, unit avui a la costa per dues fletxes de sediments, s’alça més de 300 metres sobre el mar i ofereix un paisatge mixt que combina els trets de la muntanya amb els del litoral. El difícil accés, a causa de la complexitat topogràfica, va frenar la invasió d’activitats humanes; això, juntament amb les característiques morfològiques, climàtiques, edàfiques i la influència marina, dóna lloc a diversos nínxols ecològics. Aquests enclavaments estan ocupats per una comunitat de plantes i per una fauna que s’adapta a cada una de les seues especificitats.

A pesar de la seua extensió reduïda, podem diferenciar al penyal d’Ifac diversos hàbitats. Hi ha una zona formada per la part submergida dels penya-segats en la qual habiten diverses algues, invertebrats i peixos. Immediatament per damunt, se situa una zona rocosa submergida durant l’espenta de les onades i emergida quan es retiren. Aquest hàbitat mixt conté espècies d’algues i mol·luscos com les pegellides. Hi ha una zona, per damunt d’aquesta última, exposada al salnitre i les esguitades d’aigua de l’onatge, però que en cap moment queda submergida davall les aigües del mar. Aquest hàbitat rocós està ocupat per líquens, caragolins, bàlans i paneroles de mar. Un altre dels hàbitats és el constituït per les parets verticals emergides, en les quals es desenvolupa entre buits i fissures una vegetació rupícola amb nombrosos endemismes. Exemple d’això són l’Asperula paui Teucrium hifacense, subsp. Dianensis, la Scabiosa saxatilis, l’Hipopcrepis valentina i la Silene hifacensis.

Als vessants mitjans i baixos del Penyal, la vegetació dominant és un matoll mediterrani termòfil, amb representacions de la màquia litoral: savines, lladerns, llentiscles, margallons… altres espècies presents són el càdec, la ginesta, el timó, l’esparreguera entre les quals habiten sargantanes com la cuallarga, la colobra ratllada, de ferradura i de Monpeller, l’escurçó ibèric, petites aus insectívores, com les busqueretes i micromamífers com el ratolí de camp o les musaranyes grises. A les zones on s’ha desenvolupat un sòl més profund apareixen exemplars de pi blanc, amb unes formes fruit de la seua adaptació als vents marins.

L’avifauna d’aquest enclavament té un interés especial. A la zona rocosa cal afegir l’hàbitat especial per als flamencs que constitueix el Saladar, estany d’aigua salobre on anteriorment hi havia una albufera. Entre les aus més singulars destaca un rapaç denominat falcó torter o de la reina (Falco eleanorae); també altres aus com el corb marí emplomallat, el mascarell, el falcó pelegrí, la falcia pàl·lida, el gavià argentat de potes grogues i altres aus més comunes com el roquerol, el gavià argentat, el xatrac o la merla de pit blanc.

 

El Penyal d’Ifac: talaia, assentament, reserva natural i fita paisatgística

“Es la sirena de un barco. Estaba el aire dormido; todo parado, y la sensibilidad de los ecos desnuda en un dulce ocio. Y en ese momento pasa un vapor frente a lo más hermoso de la costa; aparición de Calpe y a su lado Ifach, tallado de luna…
El barco se ahoga de belleza y ha tenido que gritar. Para que la gracia se cumpliese del todo, ha volado la brisa, llevándose las exclamaciones de la sirena, y entonces las arrebataron los montes entrándolas claramente en todos sus recintos”.
Gabriel Miró (1928)

L’insòlit perfil d’Ifac, eteri entre els núvols després d’enlairar-se de la mar, ha constituït una referència visual per a viatgers i mariners des de temps remots. La seua singular forma recognoscible retallant-se en l’horitzó va servir de far per als qui venien de terres llunyanes a comerciar, i de talaia per als qui havien de protegir-se d’incerteses d’ultramar. Localitzat estratègicament, Ifac ha constituït un fita des de l’antiguitat per a les diverses comunitats que en algun moment de la història es van vincular a la costa alacantina.

Tant el tómbol o istme que uneix el penyal a terra ferma i les faldes del vessant més occidental han experimentat una antiga ocupació antròpica, que s’explica per la topografia més favorable. S’hi han trobat restes arqueològiques de l’edat del bronze, en les proximitats d’on comença l’accés al parc. També els fenicis hi van establir un petit assentament comercial, on convivien amb els ibers que van disposar d’un poblat entre els segles iv i iii aC. Posteriorment, els romans van abandonar les faldes del penyal i es van assentar al tómbol que l’uneix a la costa. Van crear ací una ciutat entorn de les salines i una factoria de saladures on es preparava el garum, aliment bàsic en la dieta romana. S’hi han trobat restes de l’ocupació romana i d’aquesta indústria al jaciment dels banys de la Reina. És en aquest punt on Cavanilles va descobrir les restes d’una antiga vila romana d’època alta imperial, composta per tres vivendes de grandària considerable i caràcter monumental, assentament que va perdurar fins al segle vii dC.

Però va ser en el període andalusí i posteriorment en el feudal quan es va consolidar l’actual nucli urbà del Calp, ubicat en terra ferma, a l’oest del penyal. Tanmateix, els trets geogràfics del promontori i la seua localització estratègica van propiciar que els musulmans construïren un recinte emmurallat al vessant nord del penyal, del qual es conserven algunes restes. El topònim Calp pareix tindre un origen fenici; aquest mot, que significa fortificació natural, era utilitzat per a denominar els grans penyals costaners. Atesa la necessitat de distingir entre el penyal de Gibraltar i el de Calp li van afegir el terme Ifac, el significat del qual és boreal o septentrional. Els pirates del nord d’Àfrica van assotar la costa espanyola especialment durant els segles xvi i xvii, amb la qual cosa el penyal va ser utilitzat com a torre de guaita per a previndre aquests atacs.

Aquest espai singular ha albergat altres activitats humanes com són l’extracció de roca calcària, la ramaderia i una agricultura pobra i la pesca. Als penya-segats del penyal va haver-hi unes curioses instal·lacions per a la pràctica de la pesca d’espècies de roca. Una s’ubicava al Morret de Llebeig i l’altra, al Barranquet. Les dues estan en desús, però la pesca esportiva es practica a les roques de la platja de Runa, de la Figuereta, de la Cala de Puça, en el cantal Pla i el Matxo.

La propietat del penyal d’Ifac, que fins mitjan segle xix havia sigut municipal, va canviar després que l’ajuntament impulsara que es vengués el 1862, dins del corrent privatitzador imperant de l’època. Així, el penyal va passar a mans privades. El 1915 va ser adquirit per un propietari de Gandia, Vicente París Morlá, amb l’objectiu d’iniciar–hi l’explotació agroramadera. Amb aquesta finalitat es construeixen dues edificacions, a més del camí d’accés des de la base i el camí que arriba al cim, per a la qual cosa es va haver de construir un túnel per superar la paret de la cara nord i adequar el camí amb obra de pedra seca. En els anys 50 del segle xx, el penyal d’Ifac va ser venut i els seus nous propietaris van iniciar la construcció d’un hotel a la zona denominada Miradors de Llevant. Aquestes obres, que mai no van finalitzar, juntament amb altres actuacions com la destrucció de coves marines per a l’extracció de roques, o la pista d’accés i heliport denominada avui passeig Ecològic, que va desestabilitzar els vessants i el paisatge dels vessants occidental i meridional, han ocasionat un notable impacte ambiental i paisatgístic al Parc.

Va ser a partir de la segona meitat del segle xx quan l’activitat turística es va convertir en el factor clau, i en un problema velat, de la configuració del paisatge del penyal d’Ifac, de la població de Calp i del seu entorn immediat. La intensa urbanització del litoral, sense un planejament que regulara la construcció; l’especulació, l’afluència de turistes carregats de divises, procedents d’Europa, la generació de llocs de treball i de places i infraestructures hoteleres han deteriorat profundament la costa de La Marina i han posat en perill els variats ecosistemes d’aquest excels enclavament litoral.

La compra dels terrenys del penyal d’Ifac per part de la Generalitat Valenciana el 1985 i la declaració el 1987 com a espai natural protegit ha frenat, almenys temporalment, el deteriorament de les 45 hectàrees del Parc, assetjat per edificis aberrants que han fragmentat qualsevol possibilitat de corredor ecològic entre el penyal i l’estany del Saladar. Tanmateix, s’han dut a terme interessants accions de recuperació ambiental i de defensa dels valors naturals, culturals i paisatgístics de l’enclavament. A més de la construcció d’un centre d’interpretació després de la demolició de les estructures dissonants de l’hotel, s’ha fomentat un turisme ecològic, cultural i esportiu (senderisme, escalada i submarinisme principalment). Part dels penya-segats del penyal s’han equipat per a l’escalada esportiva, però també per a la clàssica, que s’ha convertit en reclam d’escaladors procedents de tota Europa.

 

Jorge Hermosilla Pla
Emilio Iranzo García
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Vista aérea del Penyagolosa (foto ESTEPA).Vista aérea del Penyagolosa (foto ESTEPA).Penyagolosa (foto Adela Talavera).Carretera hacia el Penyagolosa (foto Adela Talavera).Xodos (foto Adela Talavera).Penyagolosa (foto Adela Talavera).Penyagolosa (foto Adela Talavera).Bosque en el Penyagolosa (foto Adela Talavera).Penyagolosa (foto Adela Talavera).Vegetación y campos de cultivos en las inmediaciones del Penyagolosa (foto Adela Talavera).

Mapas

El petri i majestuós promontori muntanyós que vigila les costes de Calp s’alça vertical i aïllat, unit a terra ferma per un tómbol format per l’acumulació de materials detrítics. La seua posició i altura, 332 m per damunt del mar, ha servit de guia o punt de referència als mariners del Mediterrani, però també de […]El petri i majestuós promontori muntanyós que vigila les costes de Calp s’alça vertical i aïllat, unit a terra ferma per un tómbol format per l’acumulació de materials detrítics. La seua posició i altura, 332 m per damunt del mar, ha servit de guia o punt de referència als mariners del Mediterrani, però també de […]

Citas

A. J. Cavanilles (1795). Observaciones sobre el Reyno de Valencia.

“La variedad de objetos paga con usura las fatigas
de subir al pico; se descansa después en aquel mirador ó atalaya, cuya vista se extiende a muchas leguas”.

Joan Vilanova y Piera. texto inédito, 1857.

(Penyagolosa) “hállase al SO de Vistabella y NE de Villahermosa donde remonta un pico tan sobresaliente que, según Escolano, parece quererse tragar el cielo. En sus raices orientales se halla el santuario de San Juan Bautista que sirve de hospedage á los que visitan aquel desierto. Por esta parte es de figura cónica y como su base descansa sobre altos montes, parece menos considerable su altura. Tiene frecuentes precipicios que se prolongan hasta perderse de vista; las peñas están sin tierra ni vegetales; los bancos calizos se ven rotos, inclinados y de diversas dimensiones, sin que descubra la vista otra cosa que barrancos y montes que alternan con otros de diferente tamaño, hasta que la distancia pone fin al dilatado cuadro que desde su cúspide se observa”.

T. Llorente. Les glòries de Valencia, 1887.

(València) La guarden dos gegants: Penyagolosa,
que ab corona de boyra tenebrosa
ciny lo tosal rugós, cubert de neu;
y el gran Mongó, la resplandent montanya
que’n lo iluminich éther lo cap banya
y en l’ona clara de la mar los peus.

C. Sarthou Carreres (1910). Impresiones de mi tierra, 106.

“La vida en el eremitorio (de Sant Joan de Penyagolosa) se hace difícil en invierno a causa del frío y las nevadas; pero en verano, es muy agradable por la completa ausencia de calor. Se hace corta una semana aquí, lejos del mundo y de los compromisos sociales. Hay caza para el discípulo de San Huberto, bellos paisajes para el de Daguearre y de Apeles, inspiración para el poeta, salud para el enfermo y atractivos para todos”.

F. Martínez Checha (1906). “Crónicas veraniegas. Desde Lucena a Peñagolosa”, Heraldo de Castellón, 29 de agosto.

“Por fin divisábamos allá en lo alto la colosal Peñagolosa, la reina de esas montañas que asientan en inmenso pedestal formado por grandes gradas de piedras grises. El picacho principal, el de más elevación, afecta la forma de enorme tiara con sus tres coronas que las separa con sus tonos amarillos y cárdenos, las fajas ondulantes dándole un aspecto extraño, original, de un efecto pictórico de primer orden.
Hacíamos alto á la vista de aquella imponente mole y después de contemplar extasiados tan hermoso espectáculo se dispone el señor Sarthou á hacer alguna fotografía y yo una mancha de color á toda paleta y aún me parece poco para meter en una tabla tanta variedad de tonos de colores tan múltiples”.

M. Calduch Almela (1958). “Penyagolosa-Cavanilles-L’excursionisme”, 21.

“Mai no digueu que sou coneixedors del meravellòs esplendor del paisatge penyagolosià d’alta muntanya, fins a tant que no l’hajau vist i no l’hajau gojat, bocabadats en la contemplació, en un tranquil dia de tardor, quan mig amagat el sol darrere dels lluents i excesos celatges d’un capvespre lluminós i encara no del tot fred, s’escampen per el cel, per les roques i per l’estés domàs de la vegetació, com en una explosió de llums estranyes i canviants tonalitats, tots els colors, tots els matissos que hom mai no haguera pogut concebre. I tot --llum, color i ritme-- disposat de mà de mestre i repartit amb fortes i segures pinzellades per tots els racons d’aquesta gran muntanya que tanta vàlua emocional deu tenir per a tots els valencians enamorats de l’acullidora bellesa dels més dispars racons de la terra nostrada.”

Bibliografía

PITARCH, V. (Edit.).

Centre Excursionista de Castelló. 50 anys d’un camí admirable, Castelló, Centre Excursionista i Universitat Jaume I, 150 pp.

RONCERO, E. (1999).

Penyagolosa, paisatges del sostre d’un país. València, Tàndem Edicions, 126 p.

SERRADOR, J. P. (2007).

Descubriendo Penyagolosa, Valencia, Avant Press, 159 pp.

SOLER CARNICER, J. (1963).

Rutas valencianas, Valencia, Talleres Vila, 2 vols.

VIGÓ i BONADA, J. (1968).

La vegetació del massís de Penyagolosa, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 248 pp.

VV. AA. (1958).

L’Estel, Monográfico dedicado a Penyagolosa, Castelló, Centre Excursionista, 34 pp.