Paisatges dels aiguamolls
Un paisatge amfibi entre torres de guaita
El Prat de Cabanes-Torreblanca, una albufera en avançat procés de rebliment, és un aiguamoll costaner allargat de fisonomia molt canviant al llarg de l’any. El paratge és un refugi biogenètic destacat i un lloc objecte de bonificació i aprofitaments extensius (ramaderia, agricultura, caça i pesca, extracció de torba, etc.), sense perdre per això el caràcter amfibi. El 1988 el Prat va ser declarat paratge natural (812 ha), i va ser reclassificat el 1994 com a Parc Natural, una decisió que reconeix aquest “gran legado botánico, faunístico y geomorfológico” (M. A. Gómez-Serrano et alii, 2001, 114), que compon un paisatge caracteritzat del litoral mediterrani. A la perifèria del Parc hi ha una pressió urbanística creixent.
Aquesta antiga albufera –emmarcada per uns quants edificis al·luvials i tancada al mar per una restinga regressiva de cantells i graves (d’uns 8 km de longitud) sobre afloraments d’eolianites– és un medi de transició allargat amb una variabilitat ambiental elevada. El mareny registra extenses làmines d’aigües permanents o estacionals, mantingudes per un freàtic molt succint i per les descàrregues d’ullals i de surgències d’aigua dolça. En paraules de Cavanilles (1795-97, I, 47): “los frequentes estanques… principalmente los llamados boca de infierno y de Albalat…, como tambien la multitud de aguas, muchas veces sin movimiento, alteran la bondad del agua, y soplando regularmente del mar se acumula la masa de vapores mefíticos, que producen tercianas y otras enfermedades”. Sense dubte, l’abast espaciotemporal de l’entollada i de la salinitat estableix diferències substancials d’hàbitats al Prat.
A la restinga de graves es poden trobar espècies com la rosella marina (Glacium flavum), el rave de mar (Cakile maritima), etc. On hi ha acumulacions d’arena hi ha vegetació dunar poc alterada (Euphorbia paralias, Medicago maritima, Eryngium maritimum, etc.). D’una importància excepcional és la presència del càdec marí (Juniperus oxycedrus ssp. macrocarpa). D’altra banda, les comunitats de saladar ocupen els sòls més rics en sals solubles i estacionalment entollats, entre els quals destaquen la jonquera (Juncus, Scirpus) per la seua extensió, les àrees de canyisser (Phragmites) i bogues (Typha), i altres espècies com la sosa sabonera (Arthrocnemum), la cirialera (Salicornia ramosissima), etc. Als llocs permanentment inundats són abundants els herbassars amb diverses espècies subaquàtiques (Chara, Potamogeton, etc.). Aquesta diversitat de la marjal ja va ser assenyalada per Cavanilles (1795-97, I, 47): “la ninfea, varios potomogetos, el mil en rama de arroyos ó bien miriofilo, el llaten aquático y otras plantas nadan en los azarbes: la hermosa ipoméa asaeteada, varias campanillas, gencianas y senecios adornan la parte inculta del ribazo”.
El Prat també és hàbitat d’aus hivernants i estivals. En el primer grup, destaquen el cap-roig, l’ànec cullerot, el sarcet comú, el corriol gros, la fredeluga, etc. Entre els nidificants més freqüents destaquen el cabusset, l’ànec collverd, el sivert, l’arpella vulgar, l’esparver cendrós, etc. Altres aus busquen l’àrea del Prat amb més regularitat com a repòs o aliment. També manté poblacions d’espècies poc repartides d’amfibis i rèptils, com la tortuga d’estany, etc. Al mateix temps constitueix un dels últims reductes del samaruc (Valencia hispanica) i del fartet (Aphanius iberus) (M. A. Gómez-Serrano et alii 2001, 121-127).
Durant els temps medievals i moderns, els marges del Prat van ser pastiu d’hivern de bestiars transhumants que es desplaçaven fins allà per carrerades o carrerasses. Una herència d’aquests aprofitaments són els camins i corrals subsistents al contorn del Prat. El Prat també va ser un lloc de caça; es parla de pesca a la llacuna, una activitat que exigiria una bocana o gola de comunicació amb el mar (una qüestió que, de moment, està insuficientment documentada). També va haver-hi iniciatives de bonificació. En tot cas, els voltants del Prat eren un desert gairebé abandonat davant del perill de les invasions barbaresques. Castells i torres de guaita documenten aquest prolongat buit demogràfic de tota la plana costanera immediata al Prat en època moderna.
Quan van remetre els “peligros del mar”, la bonificació del Prat va avançar, des de la perifèria menys entollada cap a les àrees més baixes. Va ser una transformació que va exigir molts braços coordinats. Al sector perifèric –immediat al camí de l’Atall– es van obrir nombroses sénies; el procés de bonificació avançava amb l’obertura d’assarbs perpendiculars al mar: les terres tretes de l’excavació –de color fosc, gairebé negre– s’escampaven als camps que quedaven en alt. Cavanilles va presenciar el resultat: “parecen a la verdad un conjunto de deliciosos jardines, pero deben verse de paso, y no escogerse de habitación”. En diverses ocasions, en els segles xix i xx, es va plantejar culminar la bonificació sencera del sector més fondo i pantanós del Prat. Madoz entenia que aquesta operació costosa eliminaria la insalubritat del paratge i atrauria habitants que convertirien aquell desert en el camp més agradable i poblat. El 1850 s’inicia un expedient que no va prosperar; hi ha després una concessió a Luciano Bautista Muñoz el 1863 que es transfereix a l’anglés Mackinley el 1878. S’avança en la construcció del canal de circumval·lació i es fan collites d’arròs i dacsa. Un record d’aquesta empresa eren les comportes de la gola sud que encara existien fa uns anys, prop del desaparegut quarter de carrabiners.
En el segle xx s’escometen nous projectes. Després de la Guerra Civil els ajuntaments de Torreblanca i de Cabanes s’impliquen en la bonificació, encara que els resultats no en són definitius. En els anys 60 s’assagen altres usos (un complex turístic, la transformació en salines o l’aprofitament agrari). En diverses ocasions s’ha explotat la torba infrajacent com a combustible i després amb finalitat agrícola o per a jardineria. Durant els anys 80 es va proposar el Prat de Cabanes per a la localització d’un parc d’oci important. En l’actualitat el Prat sent la pressió d’activitats agrícoles i ramaderes, de l’explotació de la torba, de l’activitat turística creixent i dels plans urbanitzadors.
El Prat continua conservant el caràcter de paisatge amfibi i preserva nombrosos valors naturals i patrimonials. És un refugi biogenètic autèntic que, a més, manté la memòria d’usos i aprofitaments col·lectius. Alhora és un paisatge representatiu d’altres llargs trams –avui molt transformats– del litoral valencià.
Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València
V. M. Rosselló (1969). El litoral valencià, I, 64-65.
G. Andreu (1975). “Los antiguos términos de Miravet, Albalat y Cabanes”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 3, 223.
M. A. Gómez-Serrano et al (2000). Guía de la naturaleza de la costa de Castellón, 125.
J. Townsend (1786). Viaje por España.
COSTA, M., et al. (1986).
GÓMEZ-SERRANO, M. A., et al. (2001).
LÓPEZ GÓMEZ, A. (1989).
MATEU, J. F. (1977).
ROSSELLÓ, V. M. (1969).
SANFELIU, T. (1989).
