Paisatges habitats
Capçalera de l’Alt Millars
És el municipi més poblat d’una de les comarques menys poblades del País Valencià: l’Alt Millars. L’any 2015 sumava 549 habitants, dels quals gairebé el 20% eren estrangers, principalment romanesos. Els estrangers, que treballen sobretot en l’hostaleria, lligada al balneari i al turisme de cap de setmana, suposen la part de la població local més jove, enfront d’una població espanyola envellida notablement.
Tot i que als mapes comarcals del País Valencià la capçalera de l’Alt Millars se situa a Cirat, no hi ha dubte que Montanejos és la població amb una vitalitat econòmica i demogràfica més gran d’aquest espai. Representa el 14% de la població censada a l’Alt Millars, i disposa d’un centre de salut i d’una escola primària que concentra estudiants dels pobles veïns. Es troba a 40 km de Segorbe i d’Onda, a 62 km de Castelló i 89 km de València.
El terme comprén en l’actualitat un total de 23,8 km2 i limita a l’oest amb la Puebla de Arenoso; al nord, amb Cortes de Arenoso; a l’est, amb Arañuel i Cirat; al sud, amb Montán i, al sud-oest, amb la Fuente la Reina. El que antigament era el poble veí, Campos de Arenoso, va ser desallotjat i després inundat per les aigües de l’embassament de Arenoso a mitjans dels anys 70 i el terme va passar a formar part el 1974 del terme de Montanejos. La població actual es reparteix entre dos nuclis: el de Montanejos (510 habitants) i el del caseriu de La Alquería (39 habitants). Els seus habitants són tradicionalment de parla castellanoaragonesa, pròpia de l’Alt Millars, amb interferències lèxiques del valencià.
La capital municipal se situa a 468 m d’altitud. Els carrers estan parcialment en costera, ja que el nucli principal està edificat a la part baixa d’un tossal. Montanejos es troba al marge dret del riu Millars i entre dos afluents d’aquest: el Barranc de la Maimona, a l’oest del nucli urbà, i el riu de Montán, a l’est. Aquest últim riu arriba minvat d’aigua després d’haver regat les hortes del terme veí de Montán. El traçat del riu de Montán l’aprofita la CV-195, que comunica l’Alt Palància amb Montanejos, i que després continua cap al nord a través d’un traçat tortuós fins a arribar a la Masía de la Artejuela (Arañuel) i a Zucaina. D’altra banda, la CV-20 discorre per la vall del Millars, estreta i sinuosa, i comunica la Puebla de Arenoso i Montanejos amb la Plana de Castelló.
El clima és mediterrani amb trets de muntanya, amb temperatures mitjanes de 6°-7°C a gener i de 22°-23°C a juliol i agost. Les precipitacions s’acosten als 500 mil·límetres anuals. El relleu és notablement muntanyós, amb forts pendents que sovint superen el 20%. Al terme predominen les roques calcàries i dolomítiques del període juràssic, sobre les quals el riu Millars i el Barranc de la Maimona han excavat congosts impressionants. El procés de carstificació ha tallat vessants verticals i ha configurat turons d’aspecte massís, als peus dels quals flueix l’aigua sorollosament. Aquest és el cas dels cims del Frontón (967 m), la Rosada (953 m), el Campero (915 m) i la Copa (848 m). No és casual que la serra que flanqueja Montanejos, Arañuel i Cirat siga coneguda com la Sierra de los Tajos. El punt més baix del terme es troba a 415 m, on el riu Millars deixa Montanejos per a penetrar al terme d’Arañuel.
El paisatge de Montanejos apareix ple de formacions càrstiques i de conduccions hipogees. El terme és, per tant, ric en coves com la de la Maimona, la Negra i la de la Gotera, però també en avencs, rasclers i dolines. Prop de Montanejos, el triàsic propi de la serra d’Espadà aflora per davall del juràssic a la vall de Montán. La debilitat de la litologia d’argila i d’algeps de la fàcies keuper explica la facilitat amb què els rius Millars i Montán han ampliat la vall. L’erosió ha creat també escorrancs i lliscaments grans.
La permeabilitat de les arenoses i de les calcàries fa que les aigües s’acumulen a l’interior de la muntanya i que les aigües afloren a la superfície en topar amb capes impermeables en forma de brolladors. Entre les fonts més conegudes trobem la de la Pechina (al costat del barranc de la Maimona) i, seguint el curs de Millars de dalt cap avall, la font de la Zorrica, a prop de l’embassament de Cirat; la de los Baños; la de la Cerrada, al costat del nucli de Montanejos; i la de la Canalica, a prop del caseriu de La Alquería.
Montanejos gaudeix de renom i de popularitat, a més dels paratges que l’envolten i del seu clima estival fresc, gràcies a les aigües de les fonts i, en especial, de la de los Baños, que té propietats medicinals valuoses. Va ser declarada d’utilitat pública per una ordre reial del 13 d’octubre del 1863 i està indicada per a les afeccions de renyó i de l’aparell digestiu. Es tracta d’un brollador amb un cabal aproximat de 6.000 litres per minut. La fisiografia del llit en aquesta zona del Millars ha permés la formació de piscines naturals que són una zona de bany excel·lent, que en l’actualitat es troba preparada amb una zona de berenador i de jocs.
L’origen de Montanejos es remunta a l’època musulmana, quan es va crear l’alqueria de Muntan as-sufla, ‘Montan de baix’. Els seus habitants es van rebel·lar contra Abu Saïd quan aquest es va convertir al cristianisme el 1236. Pere Ximénez de Vallterra va reduir els revoltats i el rei Jaume I, com a recompensa, li va atorgar el senyoriu de Castell Montant, que incloïa Montán, Montanejos i Arañuel.
Les 150 famílies, totes musulmanes, que habitaven Montanejos l’any 1609 van ser expulsades. En quedar buit, els Vallterra van atorgar carta de poblament als nous colons el 1612 i es van independitzar de Montán. L’any 1646 només s’havien poblat 41 cases (uns 200 habitants). Al començament del segle xviii ja hi havia unes 80 famílies (uns 400 habitants), i segons del cens del 1787, Montanejos sumava 546 habitants.
La rompuda de noves terres i l’ampliació del regadiu van permetre que el 1857 s’haguera duplicat la població respecte al 1787, que va arribar a 1.073 habitants, la xifra més alta de la història. A més, el poble veí, Campos de Arenoso, integrat des del 1974 en el terme de Montanejos, sumava 716 habitants més.
Després va començar una regressió a causa de l’emigració de la població més jove. L’any 1910 hi havia 887 habitants a Montanejos i 642 a Campos. El 1950 la xifra va baixar a 755 a Montanejos i, de manera alarmant, a 277 a Campos, on l’ombra del futur embassament de Arenoso condemnava aquest segon poble a desaparéixer.
L’any 1960 Montanejos va arribar a sumar 1.776 habitants, dels quals només 217 eren de Campos. Aquest repunt demogràfic es va produir mentre van durar les obres de construcció de la central hidroelèctrica de Cirat (1960-62), la presa d’aigua de la qual procedeix de la presa de Cirat, construïda al terme de Montanejos. El petit embassament de Cirat té 0,1 hm3 de capacitat i se situa al final de l’estret espectacular i encaixonat de Chillapájaros. L’embassament de Cirat és la presa d’aigua per a la central hidroelèctrica de Cirat, el retorn de la qual es fa aigües avall a l’embassament de Vallat.
Entre la Puebla de Arenoso i Montanejos, gairebé un quilòmetre aigües amunt de l’embassament de Cirat, es va construir poc després l’embassament d’Arenoso (1970-1977), on el riu havia eixamplat més la vall, en terres del municipi desaparegut de Campos de Arenoso. L’aigua del Millars s’embassa allà gràcies a una presa que s’eleva a 101 m d’altura. Té una capacitat per a emmagatzemar 130 Hm3, que és fonamental per a assegurar el reg a la Plana de Castelló. Després de la inauguració el 1977, es va produir el desallotjament dels últims veïns de Campos, la població del qual va emigrar a ciutats com València, Barcelona i Castelló, però no al terme engrandit de Montanejos, que segons el cens del 1981 només sumava 568 habitants. Una dècada després, la població de Montanejos s’havia reduït a només 422 habitants; el mínim poblacional va arribar en el padró del 1994 a 400 habitants.
A final dels anys 1990 i a principi de la dècada dels 2000 es va produir un nou creixement de la població gràcies al turisme. L’any 2003 sumava 465 habitants, dels quals eren 424 de Montanejos i 41 del caseriu de la Alquería. El 2011, malgrat la crisi, va arribar a sumar 630 habitants, dels quals 131 eren estrangers (entre els quals hi havia 87 romanesos i 27 sud-americans). La crisi econòmica actual va tindre un efecte retardat en la població, que s’ha tornat a reduir des del 2011: segons el padró del 2015, Montanejos tenia 549 habitants, dels quals 39 vivien al caseriu de La Alquería.
El nucli urbà és molt interessant, amb cases típiques emblanquinades de tradició àrab. Entre els monuments del municipi cal destacar una antiga torre defensiva, incrustada en un edifici modern que substitueix el vell palau senyorial dels comtes de Vallterra. És de planta circular i alçat cilíndric, està construïda amb cudols procedents del riu i està travada amb argamassa.
Aquesta torre estava comunicada amb el castell de La Alquería, que rep aquest nom perquè se situa al nucli poblacional antic de Montanejos, anomenat Alquería de Arriba, que no s’ha de confondre amb l’actual caseriu de La Alquería, que era conegut històricament com a Alquería de Abajo. Aquest castell se situa al marge dret del riu Montán, a 713 m, en una posició estratègica, des d’on es domina la confluència amb el Millars, així com la ruta que procedeix de Montán i la que es dirigeix cap a la Plana. El castell, encara que està catalogat com a Bé d’Interés Cultural des del 2004, està prou deteriorat. Posseeix tres estructures diferenciades: dues torres i un aljub.
Entre el 1676 i el 1682 es va construir l’església parroquial dedicada a Sant Jaume, reconstruïda un segle després. És un temple d’una arquitectura academicista elegant, però de proporcions modestes. Té tres naus, amb capelles laterals i un creuer.
L’aqüeducte del pont de San José, que data del 1803, està catalogat com a Bé de Rellevància Local. Es localitza en el nucli poblacional de Montanejos i creua el riu Montán. Està construït en pedra mitjançant tres grans arcs de mig punt. Se’l coneix com a aqüeducte perquè per davall circula una séquia que porta aigua per al reg fins a La Alquería de Abajo. Té una longitud de 48 metres i una alçària de dos metres aproximadament. Va ser restaurat l’any 2008.
La principal riquesa de Montanejos durant segles va ser l’agricultura. El terme accidentat condiciona que el 96% del sòl estiga ocupat per boscos de pins i muntanya baixa. Només el 4% del sòl és apte per a ser conreat, i bona part està abandonat actualment per la rendibilitat escassa que genera el sector primari. Al costat dels rius Millars i Montán s’alinea un rosari d’hortes regades, de les quals 10 hectàrees són oliveres i altres són hortalisses, 9 de perera i 8 de dacsa. Al secà es conreaven 350 hectàrees el 1970, però ara només se’n conreen 22 d’ametler, 16 d’olivera i 3 de vinya. El fruit del sòl escàs que es conrea s’aprofita per al consum local.
Durant les últimes dècades, el turisme de balneari i de cap de setmana, especialment durant l’estiu, ha substituït l’agricultura com a principal font d’ingressos per a la població local. Montanejos és avui un dels nuclis rurals turístics més importants de l’interior del País Valencià. Els paratges amens del terme i les fonts abundants atrauen molts estiuejants, procedents sobretot de l’Horta de València.
Les propietats curatives de la font de Los Baños han atret turistes des de fa segles. A final del segle xviii Cavanilles parla dels malalts que acudeixen a Montanejos a beure aigua mineromedicinal. A mitjan segle xix ja hi havia cases d’hostes. En l’actualitat, hi ha 5 hotels, 1 hostal, 1 alberg, 42 apartaments i 7 restaurants. L’oferta hotelera de Montanejos, de 736 places, és fins i tot superior a la de Morella, que en té 727, la joia turística dels Ports.
A més del turisme d’hotel i de balneari, cal sumar el que està relacionat amb la casa familiar: dels 1.251 habitatges censats el 2011 només 265 eren principals. Els 986 habitatges restants no estaven ocupats permanentment: es tracta de residències secundàries que els seus propietaris –la majoria emigrants d’origen local– usen temporalment, sobretot a l’estiu i el cap de setmana.
Un altre tipus de turisme de caràcter més lúdic, propi de Montanejos, és el relacionat amb els esports d’aventura, com ara el senderisme, el barranquisme, el piragüisme o l’escalada sobre parets naturals magnífiques com les de l’estret de Chillapájaros i el Morrón de Arenoso.
El recurs turístic és, sens dubte, el pilar fonamental que contribueix al suport de l’economia local, ja que manté el comerç de l’alimentació i fomenta l’hostaleria i el sector de la construcció.
Joan Carles Membrado Tena
Departament de Geografia
Universitat de València
A. J. Cavanilles (1797). Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Imprenta Real, Madrid, 1797 (Edición facsímil, Valencia, 1981).
“Entre los eriales se hallan algunas viñas y sembrados, mayormente en las cercanías del pueblo, el cual yace a la derecha del Millares en la península que allí forman tres ríos. El Millares baja por el noroeste, y hace un arco alrededor de la población; al norte de ella pasa el de San Agustín con dirección a levante, y entra en el Millares; y en el mismo entra el de Montán por la parte meridional del pueblo”.
“A estas utilidades de la agricultura se deben añadir las de las colmenas y ganados, y el numerario procedente de muchos enfermos que acuden a beber las aguas termales que se hallan a un quarto de legua al noroeste del pueblo. Es bastante incómodo el camino que conduce a la fuente: se vadea el riachuelo de San Agustín, y se sube una cuesta rápida y peñascosa para ladear el monte situado a la derecha del Millares: baxase después a la ribera, y luego se encuentran varios manantiales por donde brota el agua, que no pudiendo salir por la fuente principal corrió oculta, y buscó salida en aquel sitio. Algo más arriba está la fuente medicinal, que sale con fuerza por las grietas de la peña; pero se halla tan inmediata al río y en sitio tan hondo, que se inutiliza inundada en tiempo de avenidas. Quando las aguas del río recobran su nivel ordinario, se descubre la fuente obstruida y cubierta de cantos y otros cuerpos, que es preciso quitar para que los enfermos puedan beber las aguas de la fuente. Esta es perenne, y tan copiosa, que arroja sin disminución una fila de agua, esto es, la tercera parte de la necesaria para un molino: tiene un calor moderado, es sumamente cristalina, grata al gusto, y sin olor alguno. Créese superior en virtud a las demás del reyno, y eficaz contra toda especie de obstrucciones”.
Carles Salvador (1954). “A l’ombra del Penyagolosa”.
“I quantes coses interessants veiem… Tantes són que no podríem sinó enumerar-les, i no totes, de tan nombroses com són. I la Font d’En Segures, de Benassal, i l’ermita al cim del Montcàtil, que fou taller de sastrería carlina quan el general Serrador era virrei del nostre país i el general Cabrera havia fet de Benifassà el que avui diem un camp de concentració.”
DOMINGO, C. y VIRUELA, R. (1995).
“Les Terres del Millars i d’Espadà”. En: Piqueras, Juan (ed.) Geografia de les Comarques Valencianes, vol. II. p. 297-356.
VIDAL PÉREZ, LL. (2005).
Voz “Montanejos” En: Cerdà, Manuel (dir.): Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, vol. X.
